CARLO MOLLINO

Carlo Mollino (Torí, 6 maig 1905 - 27 d'agost 1973) va ser un arquitecte i dissenyador italià.



Fill d'enginyer, durant la seva joventut va ser interessant-se per altres disciplines tan diverses com l'arquitectura, el disseny de mobiliari, la fotografia, l'esquí, els cotxes de carreres o la aeronáutica.

Taller d'ebenisteria on es realitzava els mobles dissenyats per Carlo Mollino






 
A Mollino se li atribueix la frase: "Tot és permissible amb tal que sigui fantàstic"frase que va semblar marcar el seu estil a la feina. La seva obra es caracteritza pel predomini de la línia sinuosa, gairebé aerodinàmica, i per la reinterpretació moderna de les tècniques artesanals. L'estil arquitectònic de Mollino fuig del racionalisme i està influenciat per les arquitectures d'Alvar Aalto i Erich Mendelsohn. El seu estil s'ha definit com neobarroc o neoliberty.

El 1952 va dissenyar l'auditori de la RAI a Torí, restaurat el 2006. També va dissenyar el cotxe de carreres "bisoluro", amb el qual va participar en les 24 hores de le Mans en 1954.
Afegeix la llegenda


The architect, designer and car planner Carlo Mollino driving his Bisiluro (1955)
Photo E. Invernizzi
Va iniciar la seva carrera com a arquitecte el 1930, dissenyant una casa a Forte dei Marmi (Itàlia), per la qual va rebre el premi G.Pistono. Entre 1933 i 1948 va treballar amb el seu pare i va participar en diversos concursos d'arquitectura, guanyant el del monument al partisà, dissenyat costat del escultor Umberto Mastroianni, i emplaçat al cimiterio generale de Torí. Entre 1936 i 1939, Mollino dissenya, en col · laboració amb Vittorio Baudi de Selve, l'edifici de la societat hípica de Torí.





Mollino va ser un entusiasta de l'esquí, i va escriure el llibre "Trattato sul Discesismo", on explica la seva particular tècnica d'esquí amb abundants il · lustracions. També va dissenyar cases de muntanya com la Casa del Sole en Cervino o l'estació d'hivern (Slittovia) del Llac Nero a la Vall d'Aosta, de 1948.

 
A la dècada dels 60 va dirigir a l'equip d'arquitectes encarregats del disseny del districte INA-Casa de Torí. També dissenyarà en aquesta època els dos edificis que li farien famós: la cambra de comerç i el Teatre Regi; tots dos a Torí.

ELS MOBLES  




"Mollino va ser un dels pocs dissenyadors altament reverenciats la producció era relativament limitada i les peces inspiren un gran respecte entre els col · leccionistes", va dir Josh Holdeman, director de la casa de subhastes d'art del segle 20 decoratiu i disseny a New York.

Holdeman va dir que el disseny de la taula incorpora "sorpresa visual" i que és "un exemple excepcional del seu treball".





Els mobles de Carlo Mollino son molt escultorics, s'asemblen molt als esquelets d'animals, peixos a estructures molt ben proporcionades i estudiades per al seu comportament. A mi m'agrada molt la taula  Reale de 1946 que ara edita Zanotta  (www.zanotta.it).
El juny de 2005, una taula de roure i vidre dissenyada per Carlo Mollino el 1949 per a la Casa Orengo va ser venuda a la casa de subhastes Christie 's de Nova York per un preu de $ 3.824.000, establint un rècord per peces de mobiliari del segle XX.



MINIATURA DE LA CADIRA DISENYADA PER LA CASA DEL SOLE, CERVINA








Carlo Mollino cadira de la Casa del Sole, Cervina
Ettore Canali
Itàlia, 1953
roure, llautó
14,5 W x 18 x 36,5 h d polzades

EERO AARNIO

Eero Aarnio (nascut el 21 de juliol de 1932 a Hèlsinki) és un dissenyador finlandès interior, molt conegut pels seus dissenys en mobles innovadors en la dècada del 60, en particular les seves cadires de plàstic i de  fibra de vidre.  

Ball, cadira editada en miniatura per Vitra.

Aarnio estudiar a l'Institut d'Arts Industrials de Hèlsinki, i va començar la seva pròpia oficina en 1962. A l'any següent es va presentar la  cadira  Ball, una esfera buida en un suport, obert per una banda per permetre que una persona es sentés en el seu interior. La cadira de la bombolla similar va ser clara i suspèssa des de dalt. Altres dissenys innovadors inclòs el seva cadira Pastil flotant (similar a un tub intern sòlid), i la cadira  de tomàquet (més estable, amb una capacitat per entre tres esferes). La seva Taula cargol, com el nom suggereix, tenia l'aparença d'un cargol de cap pla enterrada a terra. va ser guardonat amb el premi de disseny industrial el 1968.

The Bubble Chair, one of Aarnio's most famous designs

The tomato chair

Pastil chair

Eero Aarnio Screw Table

Els dissenys de Aarnio van marcar molt en la década dels 60 en la cultura popular, i sovint pot ser vist com a part d'un conjunts famós en les  pel·lícules de ciència ficció.  A causa que els seus dissenys utilitzen formes geomètriques molt simples, eren ideals per a aquest tipus de produccions.

 
En els treballs posterior  a reemplaçat l'ús de fibra de vidre (material que pot ser perillós, especialment per a aquells que estan directament involucrats en la seva fabricació) per altres més segurs amb tipus de plàstics. Ell continua creant nous dissenys, incloent joguines i mobles per a nens.



 

Miniatura Rocket Stool



Baby rocket

Rocket


Disseny d'Eero Aarnio de 1995, Rocket és simple, elegant i orgànic, i només una mica  grassonet, que crec que és bo si vostè és un tamboret. El produeix ArteK 

 

MAX BILL

Max Bill (22 de desembre de 1908 a Winterthur  - 9 de desembre  de 1994 a Berlín) va ser un arquitecte, pintor, escultor, dissenyador gràfic, tipogràfic i industrial, publicista i educador suís. Va estudiar a la Kunstgewerbeschule de Zuric i a la Bauhaus de Dessau. Va ser el primer rector de l'escola HfG d'Ulm i va formar part del grup "abstraction-création" entre 1932 i 1937. Va organitzar l'exposició circulant "Die gute Form" (1949).


Entre 1924 i 1927 va estudiar orfebreria a la Kunstgewerbeschule de Zuric, on va ser influït pel dadaisme i el cubisme. De 1927 a 1929 va estudiar arts a la Bauhaus de Dessau, on es va aproximar al funcionalisme del disseny, amb professors com Wassily Kandinsky, Paul Klee i Oskar Schlemmer.


Quan va acabar els seus estudis, va tornar a Zuric per dedicar-se a la pintura, l'arquitectura i el disseny gràfic. El 1930 crea el seu propi estudi d'arquitectura i ja com a membre de la Deutsche Werkbund realitza la finca de Nuebühl d'estil modern, a prop de Zuric. El 1931 va adoptar la teoria de l' "art concret" de Theo van Doesburg, segons la qual era possible arribar a la universalitat amb la claredat. El 1932 va treballar com a escultor i es va adherir a algunes organitzacions artístiques com l'Abstraction-Création, el grup d'artistes Allianz de Suïssa, el Congrès Internatonal d'Architecture Moderne (CIAM) i la Union des Artistes Modernes (UAM), de París.

El 1944 Bill va iniciar una sèrie d'incursions en el disseny industrial, amb el disseny d'un rellotge d'alumini per Junghans, firma amb la qual va col·laborar durant diversos anys dissenyant rellotges de paret, de cuina i de polsera amb estil racionalista i d'estètica industrial. Un d'aquests rellotges de paret està exposat al Museu d'Art Modern de Nova York. Els rellotges de polsera Junghans "Max Bill" se segueixen produin. 

Va dissenyar un tamboret minimalista, Ulmer Hocker(1954), un dels seus dissenys més coneguts. També va organitzar l'exposició "Die gute industrieform", que pretenia fomentar l'alta qualitat dels objectes de disseny industrial.

 
El 1951 va fundar, al costat d'Inge Scholl i Otl Aicher, la Hochschule für Gestaltung a Ulm, Alemanya (HfG Ulm), una escola de disseny que continuava la tradició de la Bauhaus. En aquesta institució va ser rector i director dels departaments d'arquitectura i disseny de producció entre 1951 i 1956. Bill va defensar el funcionalisme i el formalisme geomètric de la Bauhaus, ja que creia que les formes basades en les lleis matemàtiques posseïen una puresa estètica, i per tant, universalitat.

Els seus projectes intentaven representar la complexitat matemàtica de la Nova Física de principis del segle XX. Va tractar de crear objectes per tal que aquesta nova ciència de la forma puguès ser entesa pels sentits. Un bon exemple d'això és la seva feina amb la banda de Moebius. Aquesta aproximació al disseny després va ser continudada per Hans Gugelot en la mateixa HfG d'Ulm.
El 1957, i després d'abandonar la HfG d'Ulm, va fundar el seu propi estudi a Zuric i es va dedicar a l'escultura, la pintura i l'arquitecura. El 1964 va ser nomenat arquitecte en cap del pavelló d'Educació i creació a l'Exposició Nacional de Suïssa i membre honorari de l'American Institute of Architects.
Entre 1967 i 1971 es va convertir en membre del Consell Nacional de Suïssa, i després es va convertir en professor a la Staatliche Hochschule für Bildende Künste d'Hamburg i president de Disseny Ambiental, del 1967 al 1974. El 1973 es va convertir en membre associat de la Reial Acadèmia de Ciències, Literatura i Art de Flandes, en Brussel. El 1976 es va convertir en membre de l'Acadèmia d'Arts de Berlín.

 MINIATURA DEL FAMÓS TAMBORET MINIMALISTA ULMER HOCKER  

Ulmer Hocker(1954), un dels seus dissenys més coneguts

EDICIÓ EN MINIATURA,  ULMER HOCKER PER VITRA